Hàbit 7: Esmoleu la serra

L’últim hàbit del llibre tracta de la renovació. L’ hàbit 7 és prendre’s el temps necessari per “esmolar la serra”. Esmolar la serra, com explica Covey en la situació del llibre, vol dir afilar la serra per anar mes de pressa en serrar l’ arbre. Però aquest diu que no té temps per afilar – la ja que té massa feina serrant. Aquest conte ens vol explicar que pot ser les persones ens capfiquem massa en coses que no són tan importants, i per millorar – les s’ha de començar pel principi.

L’ hàbit 7 envolta els altres hàbits del paradigma dels set hàbits perquè és l’ hàbit que fa possibles tots els altres. Aquest hàbit és preservar i millorar – nos a nosaltres mateixos.

És renovar les quatre dimensions de la nostra natura: física, espiritual, mental i social/emocional.
La dimensió física exigeix tenir cura efectiva del nostre cos físic: menjar els aliments adients, descansar i relaxar – se prou, i fer exercici de manera regular.
L’ exercici és una d’ aquelles activitats del quadrant II (hàbit 3) que la majoria de nosaltres no fem perquè creiem que no és urgent. La majoria de nosaltres pensem que no tenim prou temps per fer exercici. Un bon programa d’ exercicis hauria d’ enfortir el nostre cos en tres àrees: resistència, flexibilitat i força. La resistència prové de l’ exercici aeròbic, de l’ eficàcia cardiovascular... l’ habilitat del nostre cor de bombar sang a tot el nostre cos. La flexibilitat prové dels estiraments i la força prové dels exercicis de resistència musculars: les flexions, els abdominals, els exercicis de barra i aixecar pesos.
Com més “mal” ens fem fent exercicis, a la llarga, incrementarem la nostra força muscular. Aquest “mal” el podem comparar amb la nostra paciència, com més paciència tenim sobrepassant els nostres límits més paciència acabarem tenint.

La dimensió espiritual proporciona lideratge a la nostra vida. La dimensió espiritual és el nostre nucli, el nostre centre, el nostre compromís amb el nostre sistema de valors. És una àrea molt privada de la vida, i d’importància suprema.
La renovació espiritual exigeix una important inversió de temps. La idea és que quan ens agafem temps per rumiar sobre el centre de lideratge de la nostra vida, això s’estén com un paraigua al damunt de tota la resta de les coses. Ens renova, ens revitalitza, particularment si ens hi tornem a comprometre.

La dimensió mental. La majoria del nostre desenvolupament mental i disciplina d’ estudi prové de l’ educació formal.

La dimensió social/emocional  se centra en els hàbits 4,5 i 6: centrats en els principis del lideratge interpersonal, la comunicació empàtica i la cooperació creativa.

Les dimensions socials i emocionals de les nostres vides estan lligades perquè la nostra vida emocional es desenvolupa i manifesta primàriament en les nostres relacions amb els altres.

En algun moment de la nostra vida, probablement vàrem tenir a prop algú que creia en nosaltres quan nosaltres mateixos no hi creiem. Ens van adoctrinar i va representar una gran diferència en la nostra vida. Jo mateixa podria ser aquest adoctrinador positiu, quan el mirall social els faci dirigir cap al camí inferior, nosaltres els inspirarem cap a un camí superior perquè creiem en ells. Podem invertir moltíssim en els comptes bancaris emocionals de l’ altra gent.

Encara que la renovació en cada dimensió (física, espiritual, mental i social/emocional) és important, només esdevé òptimament efectiva quan desenvolupem totes quatre dimensions d’una manera sàvia i equilibrada. Negligir qualsevol àrea té un impacte negatiu en la resta. Per tant, la renovació equilibrada és òptimament sinèrgica. Totes les dimensions estan altament interrelacionades, per tant, les coses que fem per esmolar la serra en qualsevol dimensió tenen un impacte positiu en les altres dimensions: la nostra salut física afecta la nostra salut mental; la nostra força espiritual afecta la nostra força social/emocional.

La renovació és el principi i el procés que ens dóna el poder de moure’ns en una espiral ascendent de creixement i canvi, de millora continuada. Per fer aquest procés ens cal considerar la consciència moral. La consciència moral és el do que s’ adona de la nostra congruència o la nostra disparitat amb els principis correctes, i ens eleva cap a ells. L’ educació de la consciència moral és vital per a la persona veritablement proactiva i altament efectiva.

Tan bon punt arribem a ser autoconscients, hem de triar propòsits i principis a partir dels quals viure; si no, el buit serà omplert d’ alguna altra manera, i perdrem la nostra autoconsciència. La gent que existeix a aquest nivell no viu, “és viscuda”. Només sap reaccionar; ignora els dons exclusius que dormen, sense desenvolupar, al seu interior.

I no hi ha cap drecera per desenvolupar – los.

La llei de la cotilla ens governa: sempre collim allò que hem sembrat, ni més ni menys. La llei de la justícia és immutable.

A mesura que creixem i ens desenvolupem en l’ espiral ascendent, hem d’ afanyar – nos en el procés de renovació educant i obeint la nostra consciència. Desplaçar – se per l’ espiral ascendent ens exigeix aprendre, comprometre’ns i fer a nivells cada cop més elevats. Per tant, per seguir progressant, hem d’ aprendre, comprometre’ns i fer; aprendre, comprometre’ns i fer; i aprendre, comprometre’ns i fer una altra vegada.

En conclusió, la inversió més poderosa que podem realitzar en tota la nostra vida és invertir en nosaltres mateixos, en l’únic instrument que tenim per viure la vida i fer una contribució. Som els instruments de la nostra pròpia actuació, i per ser efectius ens cal reconèixer la importància d’ agafar – nos un temps regularment per esmolar la serra de les quatre maneres.